La cuina del fadrí (1). Una mena de dieta

Bé, ja és «oficial»: en quatre setmanes, he perdut 5’5 kg. Sense passar gana; de fet, afartant-me entre quatre i cinc cops al dia. Ah! i sense renunciar a participar en pantagruèlics àpats familiars (una paella i un arròs caldos amb llamàntol, per a ser precisos, han moderat bastant els resultats d’aquests setmanes; però, aprimar-se ha de ser compatible amb la bona taula i amb la vida familiar —en cas contrari, no paga la pena—).

Alguns coneguts del Mastodon m’han preguntat detalls sobre la «dieta» que m’està permetent de perdre pes sense passar gana. I és que aquest és —en la meua modesta opinió d’usuari d’un cos que porta anys acumulant uns quilos que no desitge— el punt clau perquè una dieta tinga alguna possibilitat de ser seguida durant més de tres setmanes i, com a conseqüència d’això, aprimar-se.

Tanmateix, no estic segur que es puga anomenar «dieta» a l’estil d’àpats que estic seguint des de fa quatre setmanes. De fet, pense que seria més correcte parlar d’hàbits raonables que no pas de dieta o de règim. I, a més a més, caldria matisar el meu peculiar punt de partida (perquè cadascú és un món i allò que em va bé a mi no té per què anar bé a altri); per resumir-ho molt, penseu en un esportista popular («xafaxarcos» en seria una descripció força realista) que, durant 25 anys i en contra de la seua voluntat (o per la seua maca de voluntat…), ha fet vida sedentària i ha sobreviscut a base de plats precuinats, conserves, formatges, embotits de qualitat discutible i altres marranades gastronòmiques. El resultat final són 30 kg que em sobren —tirant pel cap baix—, colesterol alt, triglicèrids triceratòpics, fetge gras (a punt per fer-ne foie) i tensió alta (MAT, probablement).

Però, aquest desastre físic no es podria entendre sense la corresponent hecatombe psicològica amb un itinerari que inclou depressió, estrès, esquatre,ansietat i altres problemes que no esmentaré perquè som en horari infantil. Causa i conseqüència, sí; però, quina és la causa de la causa? Eh? EH? No, no hi ha premi a qui ho endevine.

Naturalment, si no haguera remuntat l’hecatombe psicològica, no estaria plantejant-me esmenar el desastre físic: tot està en la ment.

En resum, en 25 anys, havia passat del «mens sana in corpore sano» al «mens obtusa in corpore obeso». I calia un gran, gran canvi, per redreçar la situació que ha estat a punt de portar a la Michelin a posar-me un plet per un tema de drets d’imatge corporativa.

 

El ninot de Michelin en una convenció a Taipei.

Bibendum, el ninot de la Michelin (per Rico Shen, CC BY-SA 4.0, Link): indistingible d’un servidor.

El canvi, per sort, va començar a finals de juny: després d’un mes llarg de trastorns de la son (totalment previstos, així que no em van preocupar gens ni miqueta), el meu esperit ha començat a asserenar-se i m’ha permès d’iniciar una primera rectificació d’estil de vida; així, he pogut:

  • eliminar els plats precuinats i les conserves i començar a cuinar (n’havia perdut l’hàbit i la pràctica!);
  • eliminar els embotits, eliminar el formatge (després de plorar molt i molt i molt) i, de rebot, eliminar el pa;
  • eliminar la xocolata (això és droga dura: no entenc com és que encara no està prohibida);
  • eliminar l’alcohol i substituir-lo per infusions (per sort, m’agraden).

Per a sorpresa meua i només amb aquests canvis, vaig perdre dos quilos en una setmana. A veure, ho vaig a repetir perquè cal entendre la importància d’aquest punt: «Per a sorpresa meua i només amb aquests canvis, vaig perdre dos quilos en una setmana». I no havia fet el més mínim intent de menjar menys, en absolut. Però, és que partia d’uns hàbits alimentaris espantorrendos (espere, pel vostre bé, que no siga aquest, també, el vostre cas).

Animat per aquests resultats inesperats, vaig començar a investigar sobre dietes no miraculoses. Vaig descartar totes aquelles que incloïen canvis radicals respecte als meus gustos i als meus hàbits originals (que no eren tan dolents com els dels darrers anys) i, gairebé sense adonar-me’n, em vaig centrar en una sèrie d’explicacions sobre la dieta de 1.200 kcal/dia (i diverses variants fins a les 1.500 kcal/dia).

Durant quatre o cinc dies (no sóc una persona pacient…), em vaig dedicar a pesar porcions a cada àpat i a sumar calories, procurant no sobrepassar aquella xifra «màgica». Aviat vaig captar els punts en comú entre les diferents propostes i, com que havia perdut més d’un quilo durant la segona setmana, em vaig fer mentalment un resum que, a més de les quatre correccions als mals hàbits que he esmentat més amunt, inclou les següents observacions:

  • substituir gairebé del tot els aliments més rics en hidrats de carboni (creïlla, pa, pasta, arròs —cereals en general—) per d’altres que en tenen molt menys (carlota, carabassa, carabasseta, xampinyó, ceba, api, all porro, cogombre…);
  • mantenir els llegums (rics en proteïnes i en fibra saciant), però en dosis moderades;
  • en els tres àpats principals (desdejuni, dinar, sopar), incloure proteïnes d’origen animal —ajuden a prolongar el temps de la digestió i, per tant, fan que trigue més en aparèixer la sensació de gana; i, si no ho he interpretat malament, digerir proteïnes animals és un treball molt exigent que consumeix moltes calories: vol dir això que ens podem aprimar menjant? misteri…—;
  • incloure, en els tres àpats principals, grans quantitats de hortalisses pobres en hidrats de carboni, però tractant de combinar-les i de preparar-les perquè resulten el més suculents possible;
  • en el cas d’arribar a un àpat principal amb molta gana, augmentar la dosi d’hortalisses que en formen part: si ens quedem amb gana, assaltarem la nevera entre hores i serà pitjor, molt pitjor;
  • si el cos ens ho demana, a meitat matí ens concedirem un cafè amb llet (desnatada o semi, si és possible) sense sucre (la cafeïna i la caseïna es combinen formant uns grumolls gairebé indigeribles: hi ha qui descriu el cafè amb llet com un autèntic verí… però, per més que hi he cercat, no he trobat cap cas contrastat d’enverinament per cafè amb llet), o un te amb fruita per la tarda;
  • utilitzar com a mètodes preferents de cocció: bullit, a la planxa (o a la graella, o a la pedra), al forn, al vapor;
  • evitar fregir res! evitar les creïlles fregides (sobretot, les comercialitzades com a aperitiu)!
  • alternar, tot cercant-hi la varietat, les proteïnes d’origen animal i procurar incloure en dos dels àpats principals aquelles aquelles que contenen menys calories: peix, pit de titot o de pollastre, carns magres en general.
Plat de desdejuni compost de: dos ous al papilote, endívia, carabasseta i ceba.

El desdejuni salat és el canvi més representatiu en la meua «dieta». Tanmateix, hom s’hi acostuma de seguida.

Com veieu, tot això no constitueix una dieta —a mi no m’ho sembla— i, tanmateix, en no arriba a tres setmanes, m’ha fet perdre sis quilos (la vida familiar me n’ha fet recuperar uns quants: cap problema) sense passar gana i sense arribar enyorar —de moment!— cap tipus d’aliment. Més encara, quan he tingut algun «àpat social», he menjat amb normalitat el que hi havia al menú sense preocupar-me en absolut si això implicava recuperar algun quilo: recordeu que, si una dieta ens converteix en pàries gastronòmics, ens arruïnarà la vida social, ens farà sentir malament i… acabarem buscant consolació inflant-nos a xocolata. I serà pitjor.

La segona fase dels canvis ha començat, en forma de tímides provatures, fa un parell de setmanes i encara està molt verda: tornar a fer exercici. De moment, com que, a la fàbrica, m’han concedit el canvi d’horari que vaig demanar, sóc optimista: disposaré del temps necessari de bon matí, com a mi m’agrada, per a entrenar. Però, aquesta és una altra història.

De moment, això és tot. Tinc previst entrar en detalls sobre «receptes» (tampoc és aquest el mot adient) i detalls d’organització (la cuina del fadrí és ben diferent de la familiar) més endavant. Però, només si hi ha algú interessat en el tema, i, tenint en compte que no soc ni dietista ni cuiner, ho dubto molt.

En resum, crec que l’èxit (en el meu cas personalíssimament personal) d’aquesta «dieta» radica en les següents idees bàsiques:

  1. si passes gana, estàs fent malament alguna cosa;
  2. si no menges de tot, estàs fent malament alguna cosa;
  3. si se’t fa difícil compartir taula amb els amics o amb la família (perquè els veus menjar coses de les què t’agradaria afartar-te i no «pots»), estàs fent malament alguna cosa;
  4. si et passes el dia somiant àpats suculents, estàs fent malament alguna cosa;
  5. si no ets feliç quan seus a taula, estàs fent malament alguna cosa.

I, de moment, això és tot. Si us serveix d’inspiració, me n’alegraré molt.

Quant a Giorgio Grappa

Algú fa cas de les coses que els blocaires escriuen sobre ells mateixos? El comentari més sincer que he llegit als "about me" és aquell de: "si vols saber res de mi, pots llegir el meu bloc."
Aquesta entrada s'ha publicat en La cuina del fadrí, Personal i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a La cuina del fadrí (1). Una mena de dieta

  1. jepejp ha dit:

    Bé, enhorabona doncs.
    Jo també m’he de començar a cuidar.
    M’ha fet gràcia que parlessis de “xafaxarcos”. M’has recordat un club d’atletisme de Mollerussa:
    http://xafatolls.cat/

    Salut!

    M'agrada

  2. Pons ha dit:

    Ben fet! Oi que en el fons no es tan complicat?

    Liked by 1 person

    • Giorgio Grappa ha dit:

      Tens raó, no ho és gaire. I, amb només us pocs dies de pràctica, t’hi acostumes i ho integres en la rutina diària.

      Això sí, aquests canvis, crec que és millor fer-los quan et trobes relaxat i quan tens temps per examinar-los amb calma i per anar veient si t’encaixen o no.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.