Coses rares en estranger

Amb les vacances de Nadal, com sempre, el Jordi i jo tornem cap a València a fer vida de família. I, com sempre que tornem cap a València, la mare del Jordi li demana ajuda amb l’ordinador. I, com sempre que la mare del Jordi li demana ajuda amb l’ordinador, ens trobem amb un ordinador que fa «coses rares en estranger». I ja la tenim.

Donya Lola, la mare del Jordi, és una dona molt activa i que no para quieta un moment; des que es va jubilar, no ha deixat de freqüentar cursets de tot allò que us pugueu imaginar: balls tradicionals, fotografia digital, francès, italià (d’octubre a maig, és més fàcil trobar-la a l’Escola Oficial d’Idiomes que no pas a casa)… Ja fa anys que va començar a sentir curiositat envers els ordinadors i la informàtica i és la propietària d’un flamant portàtil de gamma mitjana-baixa —més que suficient per a l’ús a què està destinat— sempre equipat amb alguna distribució GNU/Linux.

Dissortadament, el portàtil no es comporta mai a gust de donya Lola: sempre dóna problemes quan el seu fill no hi és. Així, són freqüents les telefonades —extensíssimes telefonades— de caràcter tècnic per demanar ajuda davant les freqüents rebequeries de la màquina. Però, si els problemes no són urgents, solen quedar apuntats sobre un paper que, indefectiblement, espera l’arribada del Jordi al costat del portàtil matern. I així ha sigut en aquesta ocasió.

De vegades, les anotacions de donya Lola són una mica críptiques, i sort que el Jordi és professor de literatura i està avesat a enfrontar-se als textos més enrevessats, siguen de la història de la literatura universal, siguen obra dels seus alumnes. Notes críptiques com aquella que deia:

Facebook: per què ix sempre en estranger?

En estranger: el concepte.

A veure, que donya Lola no té cap problema en llegir textos en català, castellà, francès i italià. Però, aquests dos darrers… els considera en estranger? Doncs, no, resulta que no: després d’un apassionant debat sobre segones llengües, llengua materna, primera llengua i altres qüestions de sociolingüística del sànscrit medieval i de klingon del segle XXIII, el Jordi ha arribat a la conclusió que no, que donya Lola no es refereix ni al francès ni a l’italià quan diu que el Facebook ix sempre en estranger. L’estranger —hem aconseguit aclarir després d’una llarga reflexió que aviat serà publicada per l’Institut d’Estudis Catalans, secció de Sociolingüística, en forma de manual resumit de 500 pàgines— és l’anglès i qualsevol altra llengua que donya Lola no arribe a interpretar. Bo és saber-ho: en estranger.

(Ara mateix, mare i fill han començat un segon debat, tan apassionant com el primer, però no sé si arribaran a alguna conclusió; ho veig difícil. En resum, ara estan analitzant si una íntima amiga de la família, que parla un extremeny tan tancat que encara s’entén menys que l’anglès, parla en estranger o no. Si hi arriben a alguna conclusió us ho faré saber.)

En realitat, la cosa més sorprenent no és que Facebook aparega en estranger, sinó que donya Lola no s’ha obert mai un compte a Facebook; tanmateix, rep cada ics temps correus amb informacions sobre un compte que no s’hi ha obert mai. Misteris. L’operació divertida serà tancar aquest compte sense conèixer-ne la contrasenya.

La segona anotació ha sigut encara més… curiosa:

Firefox: té una presentació rara i en estranger i no ixen les mateixes coses.

Com que ja teníem clar el concepte en estranger, ens hem centrat en la qualitat de rara. En obrir el Firefox que porta la Linux Mint ha quedat clar que, en lloc tenir Google.com com a pàgina d’inici, tenia la pàgina oficial de Linux Mint (i en estranger):

Firefox. Presentació rara i en estranger.

Firefox. Presentació rara i en estranger.

Un cop desxifrat l’enigma, la solució era senzilla: configurar, com a pàgina d’inici, Google.com. Doncs, solucionat.

Però també el Chromium s’havia mostrat rebel i donya Lola havia anotat en el Memorial de Greuges:

Chromium: què són les coses que hi ha en la part de dalt? abans crec que estava en espanyol.

Ah! Però, com sol passar cada cop que el Jordi es troba present, el Chromium, en posar-lo a prova, ha decidit portar-se bé i no ha mostrat cap «cosa» en la «part de dalt» —ni en la de baix. Donya Lola ha fulminat el portàtil amb la mirada, però aquest no ens ha volgut donar cap informació extra… Demà mirarem d’enxampar-lo.

Finalment —finalment, per avui: demà, més—, una altra nota de difícil interpretació:

– ordinador: no estava.

Com? El portàtil havia desaparegut? Se n’havia anat a per tabac, potser? S’havia emancipat, independitzat? S’havia fugat de casa? Doncs, no, res d’això; només es tractava d’una icona força familiar sobre l’escriptori. Però, abans, no hi era, aquesta icona.

Ordinador: no estava.

Ordinador: no estava.

I en aquest cas, per sort, no hem tingut cap debat filològic: l’anotació volia dir que aquesta icona, abans, no hi era. Tampoc no hem hagut de fer gairebé res: hem anat a les opcions d’escriptori i hem desmarcat l’opció de «Mostrar icona escriptori». Solucionat.

I, com sempre, el Jordi ha començat a fer un llarg discurs sobre la importància de la precisió en el llenguatge, la conveniència d’emprar adequadament el vocabulari tècnic i la impossibilitat d’interpretar paraules com cosa, rar i no sé què més —perquè son pare i jo ens hem desentès de la diatriba i ens hem clavat en la cuina a fer-nos un vermut.

Quant a Giorgio Grappa

Algú fa cas de les coses que els blocaires escriuen sobre ells mateixos? El comentari més sincer que he llegit als "about me" és aquell de: "si vols saber res de mi, pots llegir el meu bloc."
Aquesta entrada s'ha publicat en aventures digitals i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.